La bellesa castigada

Al tren que portava de Beijing a Chengdu, 35 hores, hi havia potser uns 30 revisors. Potser amb un exces de zel, vaig constatar que la revisora mes guapa -era extraordinariament guapa, en realitat- era l’encarregada de netejar les letrines. I aquesta tasca, a la Xina, es particularment desagradable, us ho asseguro.

Com que ets guapa, netejaras la merda.

Aixi compensem.

I es que de fet sembla que la Xina encara no s’ha recuperat d’aquella epoca, no tan llunyana, en la qual la mediocritat era premiada, en la qual la sensibilitat era sospitosa, en la qual la inteligencia era perseguida i la bellesa castigada.

I aquesta percepcio la confirmo visitant Vietnam, un pais on el regim comunista no es va dedicar a exterminar la cultura. Aqui la historia va mes aviat de guerres i mes guerres… Pero aixo ho deixo per mes endanvant. En tot cas, es en aquest Hanoi que no castiga la bellesa on m’he trobat -YEES!- amb la Georgina i el Quique, els he portat el meu regal de boda -una caligrafia xina d’aquestes xules, amb text personalitzat- i hem estat passejant per Hanoi, bevent Bio Hoi i esquivant motos i ciclos! Estan la mar de be, adaptant-se al xoc, es clar, pero sans, contents i casats!

Transitar milers de quilometres amb el regal per assolir Hanoi -una mica com la flama olimpica- era el leit motif de la segona part del viatge… Ara ja puc tornar.

[@more@]

Tweet