He acabat La Muntanya Magica, gairebe un any despres d’haver-lo comencat, despres d’haver passejat les seves mil pagines per Alemanya, Catalunya, Xina i Vietnam… Un llibre unic, necessari. (Em pregunto quina mena d’enterrament oferir-li. Potser l’amagare en algun lloc de Beijing, o de Barna, en plan Book Crossing)
Amb la Georgina i el Quique, hen descobert i estudiat el trafic de Hanoi, ciutat on regeix un codi de circulacio meravellosament fluid i harmonios on cotxes, bicis, motos i peatons no s’aturen mai…. Creuar un semafor requereix tanta concentracio, disponibilitat i apertura com sortir a l’escenari.
I en general he assaborit ben tranquilament aquests quatre dies de premi post-Xina. Dema torno a Beijing, aquest cop amb avio. La perspectiva del tren de 52 hores Hanoi-Beijing, no em va acabar de convencer… Ara que veig el final, vaig tendint, gradualment pero imparable, cap al confort. I es que dema passat torno a casa… Adios, cagones.
PS: De regal, foto d’un gran invent xines: els pantalones cagones. Ideals en cas de tempestes intestinals. Si algu en vol encarregar, te de temps fins dema! El Jordi i el Xavi se’n van procurar un parell i pel que em diuen els utilitzen bastant
[@more@]
