Suposo que devien arribar a un acord, perquè tots dos van agafar l’avió de tornada a Barcelona, i van xerrar durant tot el viatge.

I què hi farà, pensareu, en Li Pong a Barcelona?

Però si pot fer qualsevol cosa! Jugar al Barça al costat del Ronaldinho -tot i que, no sé per què, em resulta més fàcil imaginar-me’l a l’Espanyol. O convertir-se en un dj de moda, o en el primer xinès que guanya el Premi Nadal.

Ja no ets ficció, Li Pong! li devia dir en Felan, ara estàs viu, pots reinventar-te, pots triar el teu futur! Pots tornar al monestir, o viatjar, fer-te cuiner, el que tu vulguis! Ets lliure, Li Pong, i el món és gran, i preciós, i t’està esperant… Només et queda no tenir por, i mirar endavant!

Quin pillastre, aquest Felan… Però té raó, no? Hi ha tantes coses a fer! I potser podem dir que, en realitat, el viatge d’en Li Pong acaba de començar.

El d’en Felan, però, aquest ja ha acabat. Ja està a Barna, a casa seva, davant de l’ordinador, escrivint l’últim post del bloc amb què ha volgut compartir una mica del seu viatge amb tots vosaltres. Gràcies per seguir-lo! Sense vosaltres això no hagués tingut cap sentit.

Una última demanda, però: seguiu el link d’aquí baix

http://www.youtube.com/watch?v=UkA6V6ps-HI

Fins aviat, pillastres

[@more@]

Tweet

No nomes el somriure, tambe la mirada. Una mirada dura, severa, critica: i es que mirar-se amb els ulls dels altres no sempre es agrait! I es que a vegades a en Felan no li agradava la mirada que d’ell, dels barbuts, tenia en Li Pong. De tal manera que va decidir eliminar-lo, confiant la tasca a dos dels personatges mes mesquins que va trobar en aquest fabulos viatge: els malvats alemanys.

Pero els mesquins alemanys, com sembla que comenca a ser habitual en aquest bloc, tambe van fallar la seva missio! I ara en Li Pong, venut, trait, desencantat, desarrelat, nomes pensa a tenir un cara en cara amb en Felan! Que li vol dir, pero, nomes ho sap ell…

PS: La meva ultima missio (el pintxo cucaratxa) no fallara, pillastres

[@more@]

Tweet

He acabat La Muntanya Magica, gairebe un any despres d’haver-lo comencat, despres d’haver passejat les seves mil pagines per Alemanya, Catalunya, Xina i Vietnam… Un llibre unic, necessari. (Em pregunto quina mena d’enterrament oferir-li. Potser l’amagare en algun lloc de Beijing, o de Barna, en plan Book Crossing)

Amb la Georgina i el Quique, hen descobert i estudiat el trafic de Hanoi, ciutat on regeix un codi de circulacio meravellosament fluid i harmonios on cotxes, bicis, motos i peatons no s’aturen mai…. Creuar un semafor requereix tanta concentracio, disponibilitat i apertura com sortir a l’escenari.

I en general he assaborit ben tranquilament aquests quatre dies de premi post-Xina. Dema torno a Beijing, aquest cop amb avio. La perspectiva del tren de 52 hores Hanoi-Beijing, no em va acabar de convencer… Ara que veig el final, vaig tendint, gradualment pero imparable, cap al confort. I es que dema passat torno a casa… Adios, cagones.

PS: De regal, foto d’un gran invent xines: els pantalones cagones. Ideals en cas de tempestes intestinals. Si algu en vol encarregar, te de temps fins dema! El Jordi i el Xavi se’n van procurar un parell i pel que em diuen els utilitzen bastant

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

I aquesta es la via que ha agafat.

En Li Pong esta seguint el Mekong, el mateix riu que el capita Willard remuntava a Apocalypsis Now travessant els horrors d’una guerra absurda. La missio de Willard: matar el coronel Kurtz, un militar descarriat i embogit.

En Li Pong tenia una missio, pero va fallar. Ja no pot tornar al monestir, ja no. Va fallar la missio que se li havia encomanat. Mai podria tornar a mirar al seu mestre als seus ulls.

Es per aixo que en Li Pong es dirigeix a Hanoi. Per ajustar comptes, d’una vegada per totes, amb el maleit Felan.

[@more@]

Tweet

Com que ets guapa, netejaras la merda.

Aixi compensem.

I es que de fet sembla que la Xina encara no s’ha recuperat d’aquella epoca, no tan llunyana, en la qual la mediocritat era premiada, en la qual la sensibilitat era sospitosa, en la qual la inteligencia era perseguida i la bellesa castigada.

I aquesta percepcio la confirmo visitant Vietnam, un pais on el regim comunista no es va dedicar a exterminar la cultura. Aqui la historia va mes aviat de guerres i mes guerres… Pero aixo ho deixo per mes endanvant. En tot cas, es en aquest Hanoi que no castiga la bellesa on m’he trobat -YEES!- amb la Georgina i el Quique, els he portat el meu regal de boda -una caligrafia xina d’aquestes xules, amb text personalitzat- i hem estat passejant per Hanoi, bevent Bio Hoi i esquivant motos i ciclos! Estan la mar de be, adaptant-se al xoc, es clar, pero sans, contents i casats!

Transitar milers de quilometres amb el regal per assolir Hanoi -una mica com la flama olimpica- era el leit motif de la segona part del viatge… Ara ja puc tornar.

[@more@]

Tweet

I es que a Europa estem ben acostumats, pero per entrar al Vietnam des de la Xina, s’han de creuar diversos controls -controls que la meva imaginacio omplia de policies malvats, panxuts i suats, impacients per omplir de drogues la meva motxila. Es l efecte de pelis com El Expreso de Medianoche, suposo…

Doncs superats aquests gens dramatics controls ja soc a Hanoi! Destruit despres d’empalmar dos autobusos nocturns amb llitera -un invent diabolic, la veritat- i un tren que ha trigat deu hores a recorrer 300 km… Pero satisfet i felic per tot plegat; dema, finalment, la trobada amb el Quique i la Georgina!

[@more@]

Tweet

S’acosta una ma tremolosa al cap, on nota la sang encara no del tot resseca. Evidentment el passaport i els diners que li havia confiat el mestre han desaparegut. La llum de la lluna plena li permet reconeixer les muntanyes de Shangri La… Pero que ha passat aqui?

Hauria d’haver estat mes prudent, murmura en Li Pong mentre els records van prenent forma. S’havia quedat fins molt tard parlant amb aquella parella d’alemanys, que s’omplien la boca de boniques paraules, somreien parlant d’amistat i noblesa… I ja no recordava mes. El devien agredir per darrera, segurament un cop al cap. Pero si havia havia vist Matrix al monestir, i havia apres que tots els personatges poden acabar sent el dolent… S’havia despistat.

I ara que hi pensava, es cert, ja feia dies que en Felan el mirava amb insistencia. Devia haver comes algun error de disfressa, o potser simplement en Felan s’havia fet tornat mes observador des que viatjava sol. I es clar, qui mou els fils tria la historia, i en aquesta historia qui mou els fils es en Felan…

Felan, aixo no acabara aixi, crida en Li Pong en la negra nit de Yunnan. Et trobare, i tant si et trobare! Jo soc el teu Frankenstein, et penediras d’haver-me abandonat aixi com aixi!

[@more@]

Tweet

Quan als quinze anys vaig ser agredit per una cucaratxa gegant mentre em dutxava va neixer en mi un terror psicodelic als grans insectes. Especialment a les cucaratxes americanes, aquestes criatures vermelles que a mes de ser fastigoses, gegants i amb llargues antenes, volen. Aquesta por es va accentuar en el meu pas per l’avinguda Mistral, on les cucaratxes ens atacaven constantment i jo, com a home de la casa, havia de liquidar-les. Era un turment enfrontar-se a aquestes monstres alats…

Ha arribat el moment de superar aquesta por infantil, companys.

I se com fer-ho.

El proper dia 3 de setembre, a Beijing, em menjare un pintxo de cucaratxes fregides.

Ahi queda eso.

[@more@]

Tweet

En el fons no, es una fotogrup ben divertida! N’he penjada alguna altra per aqui pel bloc… Avui estic mandros, aqui a internet

[@more@]

Tweet