Trobar una guitarra en un hostal del Yunnan… Quina meravella!
I es que la felicitat es facil quan es viatja
[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
Categories
- No hi ha categories
Meta
Segueix plovent a Lijiang
Avui deixarem una mica de banda en Li Pong…I es que se m’acaba el viatge, i la veritat es que no m’he connectat a internet tant com em pensava. Ni tan sols aquestes darreres setmanes, les que haure passat sense els barbuts Xavi i Jordi, que ja gaudeixen a Barna de l’oli d’oliva i del pa amb tomaquet, he mirat gaire el mail… La setmana l’he passada descansant en una petita pensio que es deia Sean’s Guesthouse, perduda en aquestes muntanyes imponents que anticipen l Himalaya. Dormia per 1 euro, passejava per indrets magnifics, i acompanyat per una tropa de gent bastant memorable, els dies s han anat escapant. I es que de vegades en aquests petits hostals es generen ambients fantastics, trobades autentiques i singulars!
I ara em preparo per la recta final del viatge, la que em porta cap a Vietnam, a interceptar la Georgina i el Quique! No vaig poder ser a la seva boda, ja fa dos dies, que espero que fos memorable, pero els intercepto a la lluna de mel, a Hanoi…
Ultim detall; quan entro a un cibercafe mai porto a sobre el cd amb les fotos o la camara… m agradaria penjar-ne alguna! a veure si dema tinc una estona
[@more@]
Desactiva els comentaris
Kapuscinski, Lonely Planet i la paradoxa del turista
En Li Pong fullejava la guia de Xina que acabava de comprar. Es titulava Lonely Planet, i era la que tot sovint consultaven els barbuts. Si amics, serem generosos i inclourem en Felan en aquesta categoria.
Una gran quantitat dels estrangers que circulaven pel territori xines consultava aquesta guia. I en tots ells bullia la paradoxa del turista; volien visitar llocs verges de turistes, llocs autentics, llocs on durant unes hores puguessin rebre una dosi -moderada, no cal exagerar- de la cultura del pais! (precisarem: de la cultura que ells creien que hauria de tenir el pais) Pero caram, es deia en Li Pong, si no hi haguessin turistes, vosaltres no hi serieu! I la nostra cultura es la que es!
Pero la guia ignorava olimpicament aquesta paradoxa. I no es limitava a aixo, sino que dividia el mon dels no indigenes en tres categories, de lo peor a lo mas
-
El turista xines.
-
El turista europeu.
-
El viatger.
Accedir a l estatus de viatger es molt senzill: nomes cal portar una motxilla a l esquena i una Lonely Planet a la butxaca. I ens podrem comparar als grans viatgers, des de Tintin al capitan Cook passant pel Kapucinsky.
Per Li Pong, Richard Kapucinsky era el prototipus de viatger. Un periodista polones que havia viscut aqui, alla i per tot arreu, que no coneixia la por, que captava les diferents realitats amb una sensibilitat increible. Li Pong estava segur que la pressumptuosa Lonely Planet faria petar de riure a l increible Richard.
Cal llegir Ebano, la cronica dels trenta anys que va passar a l Africa, per treure ns de sobre la soberbia capulla que els pedants editors de Lonely Planet pretenen injectar-nos per vendre mes i mes exemplars.
Ni viatgers ni hosties, som turistes.
Pero ens passen coses, i tant! Dema, si segueix plovent a Lishian, una dosi una mica mes amena, que aixo que m ha sortit es un panfletu!
[@more@]
Desactiva els comentaris
Yangshuo
En Li Pong, astutament amagat darrere unes ulleres de sol, un barret de palla i unes bermudes de quadres blaus i blancs, observava els tres pillastres. Estaven asseguts en una terrassa de Yangshuo, i semblaven disfrutar de l’animacio d’aquesta mena de Platja d’Aro rodejat de les muntanyes de Bola de Drac.
Els ultims dies havien estat esgotadors, va reflexionar en Li Pong mentre es mirava els mitjonets negres i les sabates.
Havien coronat l’Emei Shan, despres de passar-se tres dies pujant escales i esquivant els micos.
Havien buscat pandes per la muntanya, tot i que nomes n’havien trobat en captivitat.
S’havien tancat en un vaixell pestilent durant quatre dies per aconseguir veure la presa gegant de les Tres Gorges.
I ara ell comencava entendre el comportament d’aquells tres rics blancs, que tenien cinc vegades les vacances d’un xines i es gastarien en un mes el que ells trigarien un any o dos a guanyar. I s’havia fixat que la seva percepcio del pais que visitaven oscilava entre la sorpresa, l’estranyesa i un disgust que de vegades no podien controlar…
La seva actitud cap a ells oscilava de la mateixa manera: sorpresa, estranyesa i un disgust que de vegades no podia controlar.
Pero tant per Li Pong com pels catalans, viatjar era coneixer, coneixer era comprendre, i comprendre era respectar.
[@more@]
El viatge de Li Pong
Impassible, en Li Pong es mirava la cassola buida al seu davant.
－Ja fa divuit anys que vas entrar en aquest monestir, Li Pong. Ha arribat l’hora que l’abandonis.
En Li Pong sabia que aixo era cert. Havia aconseguit menjar-se una cassola sencera de HuoGuo, aquell plat del que es diu que prendre’n una cullerada es com menjar-se un cactus, sense vessar una sola llagrima. Aixo provava que estava llest per enfrontar-se al mon exterior.
-Pero abans de deixar-te marxar, Li Pong, vull que compleixis una darrera missio.
En Li Pong es va mirar el mestre. Durant aquells divuit anys havia apres a no contrariar-lo, pero sabia que aixo no era habitual.
-Vull que entenguis com pensa l’home occidental. Es per aixo que he decidit que acompanyis un grup d’europeus en el seu viatge per Xina.
Europeus, va pensar en Li Pong. Seria cert que caguen assentats?
-Ells no han de saber que tu els observes. Aixo faria impossible la teva tasca.
El mestre venerable va senyalar una motxilla enorme de colors cridaners mentre li atansava una fotografia.
-T’hauras de disfressar com ells.
En Li Pong va fer que si amb el cap.
Dos dies despres, a l’aeroport de Beijing, encara amb la fotografia a la ma, va tornar a fer que si amb el cap. Sense cap dubte eren ells, Xavi, Jordi i Ferran. Dos barbuts i un rosset.
El viatge d’en Li Pong tambe acabava de comencar.
[@more@]
Desactiva els comentaris
